Mequinensa: un niu d’emocions

La didàctica, com a disciplina, té una vessant eminentment pràctica, organitzativa. De fet, els didactes ens dediquem a rumiar com podem presentar uns determinats continguts per aconseguir que els alumnes els aprenguin. De fet, en la formació de futurs professors -i en els cursos de formació permanent- molt sovint se’t demanen “coses que funcionin”, com si hi hagués fórmules màgiques. Òbviament, sembla que si es fan determinades accions (els gestos professionals de què parla, per exemple, Bucheton) se solen obtenir determinats resultats, però no tot resulta tan fàcil. En l’educació, existeix un component fonamental: els vincles afectius. Un professor eficient ha de ser capaç d’establir ponts amb els alumnes i, aleshores, aplicar les eines que li dóna la didàctica. Vet aquí per què no és tan fàcil ser professor.

Des del meu humil punt de vista, i aquí entro completament en el món de l’opinió, cal acceptar aquest component emotiu de la professió i aprofitar-lo per enriquir-se tan personal com professionalment. Aprendre amb els alumnes és una de les maneres d’estimar el nostre ofici. La literatura i les sortides literàries poden intensificar aquests moments.

Aquest curs he tingut l’extraordinària sort que es combinessin un seguit d’astres en un parell de dies: una sortida a Mequinensa amb l’objectiu de realitzar una ruta literària, un grup d’alumnes encantadors, l’obra de Jesús Moncada i el repte didàctic que sempre ens mou. Del resultat d’aquest còctel sorgeix aquest apunt que vull compartir amb els meus estimats lectors.

L’obra de Jesús Moncada és realment imprescindible. El cafè de la Granota conté catorze contes que retraten a la vegada un fotimer de mons: el món del català oral en vies d’extinció, el món dels derrotats a la guerra civil espanyola, el món rural de Mequinensa inundat salvatgement pels poders fàctics de la dictadura, el món d’una Catalunya en vies de desaparició i, per sobre de tot, el món de la humanitat: les grandeses i les misèries de tots nosaltres com a humans: tots els vicis que ens envolten hi són representats i són el pal de paller de l’obra des d’una esmolada ironia que, malauradament, sembla que també es va perdent.Casa de Jesús MOncada

Treballar aquest llibre amb els alumnes no és fàcil: estudien segon de Batxillerat i el pes de la Selectivitat els oprimeix cruelment. Tanmateix, i possiblement pels lligams afectius que ens uneixen, van acceptar fer com a treball un seguit de textos multimodals que relacionessin diversos elements dels contes.  M’agradaria deixar els enllaços d’alguns d’aquests treballs, per si algú hi vol fer un cop d’ull: treball 1, treball 2, treball 3, treball 4, treball 5.

De totes maneres, la millor manera d’entendre l’obra és viatjant a Mequinensa:

Arribar-hi en un dia de tempesta (tal com comença el primer conte, Un barril de sabó moll) i dins d’un autocar de línia (tal com comença l’últim Guardeu-vos de somiar genives esdentegades) és un bon presagi.

Adonar-se de la pressió lingüística que viuen a la franja és una lliçó de sociolingüística letal. Després de dues hores de visita al Museu de la mina (imprescindible) pregunto a la guia en quina llengua parla… “parlo com puc”. No gosa dir-li català, però tots l’hem entès i hem gaudit de la seva variant, amb la “j” castellana cada cop que anomenava Moncada: “Jesús”.

Sentir en Blas explicant la història del pantà al costat del cementiri vivent de les cases de la vella Mequinensa et fa adonar fins a quin punt va ser una venjança. Mequinensa, vila de rojos i de derrotats, havia de ser anorreada. El mateix general franquista que la va ocupar era l’encarregar d’obres hidràuliques del règim i va deixar, quan no calia, que el poble desaparegués A MITGES!!!! Les aigües només van engolir les cases de la part baixa del poble -on hi havia tots els serveis-, i els de la part alta van quedar aïllats i sense indemnització durant anys i panys. A sobre, t’adones que no calia inundar el poble, que va ser un acte d’humiliació… i el món de Moncada reviu.

Escoltar de la veu d’un dels descendents del vençuts a la batalla de l’Ebre com van haver de fugir, com van trobar les seves cases saquejades en tornar (i a callar!), com encara perduren en algunes poblacions properes les prohibicions de fer-se amic o d’emparentar-se amb tal família…

I saber que Moncada explicava contes a la quitxalla del poble al parc o a la plaça…

Entendre com funcionava la mineria, pagant a tant la vagoneta, fet que obligava a estar bé amb l’encarregat. Veure el forat de 70 cm d’alçada on havien d’estar-se hores i hores ajaguts de costat… Ah, i saber que a les 12 detonaven els explosius de les mines i un núvol d’estalzí omplia la vila (atenció, no estengumoncada eu la roba!).

En fi, haver passejat pels carrers de Mequinensa, haver vist el carrer per on mai no va pujar el barril de sabó moll, haver vist com un dels meus alumnes reproduïa la correguda d’Elies… són moments que et fan créixer com a persona i que et fan adonar que la didàctica és molt important, però que hi ha coses més importants encara…

PUBLICIDAD

2 Comentarios

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*